«Com més lliure sigui la dona, millor li anirà al continent africà»

Àfrica és un continent fascinant i desconegut a parts iguals per al gran públic. També, des d’anys ençà, és la passió de Xavier Aldekoa (Barcelona, 1981), qui s’esforça en els seus reportatges per explicar la realitat africana, cercant en el terreny històries que han de sortir a la llum, malgrat els grans mitjans les oblidin. Corresponsal habitual de La Vanguardia, acaba de pubicar Oceano África, la presentació del qual a Madrid aprofitem per trobar-nos-hi.

Comences el llibre amb una cita de Ryszard Kapuscinski. Què significa aquest autor en la teva carrera i en la teva forma d’entendre l’Àfrica?

Per a mi és un exemple i, probablement, el meu primer mestre. Crec que, per primera vegada, va començar a cobrir l’Àfrica d’una manera més honesta, que jo considero que és d’igual a igual, mirant als ulls als africans, viatjant on estaven, amb els seus mitjans de transport, per viure una mica com ells i des del respecte. Crec que això és el que em va marcar més com a periodista.

¿Què queda en tu del noi de 20 anys que va navegar per primera vegada pel Níger?

Espero que moltes coses. Una de les coses que em preocupa és crear-me una cuirassa, perquè em sembla important que m’afectin les coses. Com més em sorprenguin com el primer dia i més m’afectin com el primer dia, per bé i per mal, més capacitat tindré jo de narrar-ho i d’explicar-ho.

De fet, en alguna entrevista t’he sentit dir que vols que l’Àfrica t’afecti tant amb allò bo com amb allò dolent. A partir d’aquí, quin és el paper d’un periodista davant de realitats de violència, de corrupció i de desigualtat, tal i com has presenciat a l’Àfrica?

Jo crec en el periodisme com a eina de canvi. No com l’última eina, en absolut: no és una vareta màgica, però sí que és un punt de partida. Ho són els activistes o la gent que treballa en el sector humanitari o els polítics, en algun cas, que reclamen drets. Al final és una eina més per al canvi de consciència. Igual que abans els drets de les dones eren menyspreats o els drets dels homosexuals ni es tenien en compte, ara no hi ha dubte o gairebé no hi ha discussió -almenys al nostre país- que això ha de ser així. Això està provocat per un canvi social empès per diversos factors. El periodisme és un d’ells.

Què és Oceano África?

És un vehicle per explicar històries d’africans. Em preocupava molt el fet posar l’atenció en els personatges, en els protagonistes de les històries. Crec que la manera d’explicar un continent que és divers, que és molt complicat, és a partir de la gent.

Com ha canviat la teva visió de l’Àfrica en els últims deu anys?

Tampoc és que hagi canviat gaire. He après moltíssim més i això et canvia la manera d’entendre, però la meva visió segueix sent la primera: entrar al continent amb el mínim de prejudicis possibles, des del respecte i l’honestedat. I això no ha canviat.

Dius que l’Àfrica és com un oceà en el qual, si busseges sota la superfície, trobes una gran diversitat. Com definiries aquesta diversitat que hi trobem?

Es veu en qualsevol detall. No és una qüestió de diversitat per països. Per dins, cada país és divers. També l’afecte que tenen a les seves tradicions, a l’Àfrica moltes vegades no hi ha ningú que et digui que és sud-africà, la gent et diu que és zulu, que és xhosa, que és soto… i això et passa moltes vegades. Aquesta diversitat la veus a nivell micro, la gent té molt clar que té uns costums i una cultura diferents.

Quina visió creus que tenim a Espanya o a Occident en general sobre l’Àfrica?

Sense context, sobretot. I si no hi ha context és perillós perquè cada vegada hi ha menys implicació, menys sensibilitat. Jo crec que és una visió de dalt a baix i una mica mancada d’aquest context.

Parles de la importància de l’educació com a arma de construcció massiva perquè l’Àfrica avanci i ho relaciones amb la situació de la dona, a qui privar d’educació és agredir-la.

Jo crec que com més educat és un país, més lliure és i com més lliure sigui la dona millor li anirà al continent. L’educació és clau: la manca d’educació, per entendre els problemes i l’educació com la consciència dels propis drets, que és l’única manera d’avançar.

Com descriuries la vida espiritual i religiosa que has conegut a l’Àfrica?

És una religiositat important i l’adapten molt. Em fa molta gràcia perquè ha arribat l’islam, ha arribat el cristianisme, però segueixen mantenint-ne súper fidels a les seves tradicions i les seves creences ancestrals, cosa que nosaltres aquí no fem. Normalment aquí ens deixem absorbir per les festes de Nadal, o pel fet de celebrar Halloween i d’altres: ens oblidem de les nostres tradicions. Allà no passa així. Crec que forma part de la seva pròpia manera de ser.

Dius que a l’Àfrica la sida no és una estadística sinó un pare, una cosina o un veí. Com és la convivència dels africans i africanes amb la sida? En quina mesura creus que aquesta malaltia perjudica l’avanç del continent?

És un llast sens dubte, perquè al final molta gent mor. Però l’Àfrica ho està prenent cada vegada de manera més seriosa, avança en la cura i, sobretot, ha desenvolupat una xarxa social, humana, brutal per fer front a la malaltia i em sembla que això és una cosa d’on aprendre. Germanes, veïnes, àvies, s’estan encarregant dels orfes.

Quins plans tens, en quins projectes estàs ficat ara, on et veurem pròximament?

A l’Àfrica, segur. La meva intenció era anar a la zona de Sierra Leone però m’agrada poc anunciar plans que encara no estan del tot tancats. Tanmateix la meva intenció és anar on hi hagi qualsevol història que cregui que paga la pena ser explicada. Sierra Leone podria ser una opció, però al Congo també em ve de gust tornar-hi. Veurem.