Fernando Cardenal, la veu que segueix sent lliure

Estava acabant un viatge de dues setmanes per Nicaragua. Uns reportatges sobre projectes de desenvolupament en educació i amb famílies camperoles em van dur fins a aquest país centreamericà. Però em faltava alguna cosa. Més ben dit, algú que m’expliqués, breu, alt i clar, com està el país. Em vaig trobar gent que m’ho explicava però preferien fer-ho off the record. Per què? Bé, sembla que l’ombra del govern actual és massa allargada i no permet moltes dissensions ni opinions crítiques publicades.

Així em trobava quan vaig recordar en Fernando Cardenal, el jesuïta que va deixar de ser-ho per pressions vaticanes i que va tornar a ser-ho pel coratge del pare Kolvenbach, que, quan va trobar el moment propici, el va rehabilitar. Fernando Cardenal va ser ministre d’Educació durant la revolució sandinista i abans havia encapçalat la famosa Croada Nacional d’Alfabetització, que va aconseguir en menys d’un any abaixar 40 punts el percentatge d’analfabets.

Parlem una mica de tot, especialment de la realitat més crua del seu país, el segon més pobre d’Amèrica Llatina. El jesuïta no va anar amb embuts a l’hora de descriure la conducta del govern de Daniel Ortega: «Tenim un govern d’orientació autoritària. No respecta les lleis ni la Constitució. Acaba de fer una reforma per poder ser reelegit indefinidament. Abans, com en altres països, es podia reelegir una vegada més. Ara no. Ara és indefinida, totes les vegades que el president vulgui. Això ho va fer el president, no el Congrés. No estem en un Estat de dret, sinó del que la parella presidencial està decidint que es faci «.

Parlem sobre la manca de veus autoritzades que critiquin la situació política: «És que hi ha molta por. Per això en les enquestes apareix el president amb tant suport popular al seu govern. Hi ha contradiccions en aquestes enquestes. La gent et diu que està molt malament, que hi ha molt atur… però que el Govern va bé. Aquest govern està comprant el vot dels pobres amb diner veneçolà, amb regals: làmines de zinc, bons alimentaris, animals per als camperols… Hi ha molts regals per, d’aquesta manera, anar comprant vots».

La qüestió és com pot fer-se això. Cardenal m’ho explica: «El president disposa de 500 milions de dòlars anuals donats, primer, pel president Chávez i que després el president Maduro ha mantingut. Una ajuda que no es reflecteix en el pressupost del país. No entra en educació, en salut, en seguretat social. Va directa al president; és un regal que no té control. I el que fa és distribuir-los tot pagant grans anuncis publicitaris d’ell mateix amb els que ha omplert tot el país, activitats polítiques, regals a la gent, etc.».

Fernando Cardenal és el director de Fe i Alegria Nicaragua, amb el que porto la conversa al seu terreny: l’educació. La situació tampoc sembla molt satisfactòria: «No hi ha un projecte educatiu nacional, cada ministre en fa un. No hi ha continuïtat perquè, vingui qui vingui, no es continua amb el mateix projecte. El problema principal és la baixa qualitat de l’educació. Cada any entren entre 30 i 40 mil candidats a la universitat. No més del 7% supera l’examen de matemàtiques. És un desastre, és un cataclisme nacional. És un escàndol, l’escàndol de gener perquè quan arriba el mes de febrer ja ha passat, perquè ningú es planteja solucionar-lo i, així, fins al gener següent. El mateix succeeix amb la llengua, l’examen només el passa el 20%. Hi ha hagut avenços en la cobertura: hi ha més estudiants i l’educació és gratuïta. Però no n’hi ha prou amb portar la gent a l’escola, ha de ser de qualitat. I si no ho és, és un engany».

«Les dades que dóna el Ministeri d’Educació són falses -comenta Cardenal. No podem estar gairebé com un país europeu. El ministre que va venir després de mi va suspendre el programa d’educació d’adults. Aquest ministre deia que el nostre programa era molt important, però que calia buscar l’ajuda econòmica a les alcaldies i a les esglésies, és a dir, almoina. Què va passar? Va començar a créixer l’analfabetisme vegetatiu. No sabem quant n’hi ha degut a la propaganda política. Però n’hi ha molt, més del que diu el Govern. N’estem segurs».

Ens apropem al terreny eclesial, on les coses sí que han canviat: «Ara hi ha una Conferència Episcopal de veritat, comenta Cardenal- abans només se sentia parlar del cardenal Obando. I es tracta d’una conferència amb valentia i coratge, amb actitud profètica permanent contra tota violació dels drets humans, de la Constitució i de les lleis. Els bisbes estan molt units. Per exemple, la crítica a la reforma de la Constitució és un document genial i consensuat per tots. Després d’anys de demanar diàleg amb el president, els va rebre i van arribar amb un document amb totes les coses que no estan funcionant al país. Van lliurar-lo al president, però no hi va haver diàleg. El president va dir que estudiaria el document. Això va ser fa sis mesos. Encara no ha contestat. Jo ara em sento feliç, després de veure amb tristesa a l’Església durant anys, a la qual jo estimo i a la qual pertanyo. Ara tenim, d’un banda, el papa Francesc. I, de l’altra, a monsenyor Brenes, nomenat cardenal per aquest papa, que s’assembla molt a Francesc en la proximitat amb la gent, a la pastoral amb els pobres.

Em proposo acabar en positiu i li demano que em telegrafiï què queda d’aquella revolució. Fernando no triga ni dos segons a pensar: «Tanta gent alfabetitzada, les cooperatives camperoles, la reforma agrària… I una cosa més intangible: la consciència de la gent. La revolució va treballar molt en formar persones crítiques. És difícil explicar clarament perquè Nicaragua és el país més tranquil del nord d’Amèrica Central, tot comparant-lo amb Guatemala, Hondures i El Salvador. Aquest país és un paradís, no és que no existeixi delinqüència però la comparació resulta aclaparadora per a aquests pobres països. No s’ha fet un treball sociològic profund però hi va haver una revolució que va crear consciència. Som molt més pobres que aquests altres països i la delinqüència és producte de la pobresa. No obstant això, aquí tenim aquesta feliç contradicció».