Pablo Martínez Osés fou secretari de la Plataforma 0’7% per a l’Ajuda al Desenvolupament, coordinador de la Campanya Pobresa Zero i membre del Consell de Cooperació de l’Estat. Ara és secretari tècnic de la Plataforma “2015 i més”, que pretén una Agenda Internacional Transformadora de la realitat mundial.
En acabar 2015, s’acompliran els Objectius de Desenvolupament del Mil•leni?
No. Veiem que no s’acompliran ni els 60 indicadors ni les 21 metes proposades. Ara mateix el 74% dels indicadors presenten endarreriments i, si prenem les metes en termes mundials, només s’haurà aconseguit una de les metes.
És la que es refereix a reduir la pobresa?
És la que pretenia reduir a la meitat la proporció de persones que en l’any 1990 vivien en la pobresa extrema, amb una renda de menys d’un dòlar al dia. Efectivament aquest percentatge quedarà reduït, en termes mundials, d’un 43% a un 22’1%. Però aquesta meta no s’acomplirà, “desagregadament”, per a cap de les regions o subregions del món, treta l’excepció de la Xina, país on , en 1990 el 60’2% de la població vivia amb menys d’un dòlar diari i, en 2015, hi haurà un 12’5% en aquesta situació. A l’Àfrica Subsahariana el percentatge de pobresa extrema ha passat d’un 57% de persones vivint en pobresa absoluta a un 47%, encara que en valors absoluts ara hi hagi 15 milions més de persones pobres a la regió. Les dimensions de la pobresa mundial continuen sent escandaloses i cada vegada hi ha més distància entre els més pobres i els més rics.
Està variant la geografia de la pobresa?
Tres quartes parts de la població mundial es troba en pobresa extrema, uns 850 milions de persones viuen ja als anomenats països emergents. I en aquests mateixos països, l’economia dels quals ve creixent a un ritme del 75 anual, viuen les quatre cinquenes parts de tots els pobres del món. Està augmentant molt la pobresa entre aquells que ara les institucions internacionals diuen “les classes mitjanes dels països emergents”, que són pràcticament la meitat de la població del planeta. Per a l’OCDE pertanyen a aquestes classes mitjanes les persones que tenen una renda diària entre dos i deu dòlars diaris. A Espanya pràcticament ningú no viu amb menys de deu dòlars diaris de renda.
Com creix la desigualtat?
Els índex de desigualtat global presenten una corba ascendent com mai s’havia conegut en la història de la humanitat. I, en els darrers 30 anys, ha augmentat la desigualtat interna en pràcticament tots els països del món, excepte en alguns de l’Amèrica Llatina en els que, mitjançant polítiques redistributives, s’ha aconseguit millorar, arribant a un nivell de desigualtat semblant al que havia en 1980. Però als Estats Units s’ha passat d’un 30% a un 40% de desigualtat a la renda i els 30 països de l’OCDE han passat d’un 28% a un 31%. A la Xina la desigualtat a crescut de 28 a 48 punts. I, a tot el món, els 25 milions de persones més riques disposen d’una renda equivalent a la que correspon als 2.000 milions més pobres.
Per què ha disminuït l’ajuda al desenvolupament?
En 2001, a partir de l’11-S als Estats Units i amb la intenció de “lluitar contra el terrorisme”, hagué un fort desplaçament de fons, que abans es dedicaven a cooperació, vers polítiques de seguretat: a l’any 2005 els dos països que més ajuts reberen per a la cancel•lació del seu deute foren l’Irak i l’Afganistà. A l’any 2003 els països donants agrupats al CAD signaren els Acords de París per tal de millorar l’eficàcia de l’ajut i intentar acomplir els Objectius del Mil·leni. La reunió de Busan (Corea) en 2011 suposà el desmantellament del Sistema Internacional d’Ajuda tal i com es coneixia.
Quins canvis ha suposat la Conferència de Busan?
S’obvià l’incompliment dels ODM, es donà entrada als països emergents com a nous donants i, alhora, a més de la societat civil, aparegué una nova gran Associació d’Actors Privats (sobretot empreses dels sectors alimentar, energètic i financer) que pretenia legitimar-se com a “agents de desenvolupament” i prendre part en la configuració de l’Agenda Internacional. El document final de Busan suposa una marxa enrere i la fal·laç pretensió d’identificar el desenvolupament amb el creixement econòmic.
Com ha influït la crisi financera mundial?
Després de la crisi financera de 2008 els governs dels estats han perdut encara més poder al món globalitzat i els qui es desentengueren dels compromisos per lluitar contra la pobresa no trigaren més que una setmana en aportar grans quantitats de diners públics per tal de salvar la banca privada: el govern dels EEUU contribuí amb 700.000 milions de dòlars i el govern del nostre país amb 40.000 milions d’euros, quantitat aquesta darrera més ran que tots els diners que Espanya s’havia compromès a aportar durant 15 anys per a l’acompliment dels ODM. A Espanya les polítiques de cooperació han estat desmantellades.
Què ha passat amb les ONGD?
Les ONG de desenvolupament han fet les coses força bé. Singularment una bona tasca d’educació per al desenvolupament i aconseguir una capacitat de penetració en les institucions públiques molt més gran que la de les ONG d’acció social. Però, en general i durant els últims anys, es desnaturalitzaren, es despolititzaren, es convertiren en gestores de serveis i pretengueren ser neutrals i ser bones amb totes les administracions i amb tots els mitjans de comunicació. Cal que reprenguin els seus objectius fundacionals, que es repolititzin, que arrisquin, que surtin més a l’espai públic i treballin en estreta aliança amb els moviments socials per tal de transformar estructures i realitats injustes. El rellevant no és la seva mida, sinó la seva articulació política, perquè el capital sap que pot fer, de manera “més barata i més bonica”, moltes de les tasques que han fet les ONGD.
Quins continguts ha de tenir la nova agenda política internacional?
Tres grans qüestions prioritàries. La primera és la sostenibilitat, perquè un model de desenvolupament no sostenible fa que no sigui universalitzable i això significa, entre d’altres coses, optar per energies renovables i repartir la feina disponible. La segona és combatre la desigualtat de renda en un món en el qual els estats i la Unió Europea han perdut poder i es pleguen als interessos neoliberals. I la tercera és restaurar un nou compromís de democràcia, participació i ciutadania organitzada.
Com aconseguir tot això?
No n’hi ha, de receptes. Però el camí indica que cal repolititzar-se, crear aliances, anar allà on es troba la gent i arriscar per aconseguir poder. I el poder consisteix en la capacitat efectiva de què els nostres interessos particulars formin part de l’agenda política pública.
