“A l’Església manca creativitat pastoral i, sobretot, vida interior”

  • por

pag24_personal1_web-20.jpgPablo d’Ors és l’autor de Biografia del silenci, un petit llibre que ha venut ja 25.000 exemplars, un autèntic fenomen editorial, que recull l’experiència de meditació de l’autor, sacerdot catòlic i escriptor. Hi ha bellesa, profunditat i qualitat literària en aquest llibre que conté, també, moltes afirmacions provocatives i xocants.

“L’art i la meditació neixen de l’entrega, mai de l’esforç… com ara l’amor”, diu en el llibre.

Per meditar és molt important tenir la determinació i la constància per fer-ho. Es tracta d’escoltar i obeir aquest anhel interior que sentim de plenitud.

Es pot meditar sense una concepció transcendent?

Meditatio, en llatí, significa “estar al bell mig”; de manera que meditar és quelcom com un pelegrinatge al propi centre. Contemplar, en canvi, de contemplatio, significa “romandre al temple”. Per als creients, el nostre centre és un temple, la qual cosa vol dir que és un lloc sagrat on habita l’Esperit, Déu, “l’hoste de l’ànima”, per dir-ho en clau poètica. Els no creients, per la seva part, diran que hi habita el misteri de l’ésser. Però és indiferent el llenguatge que fem servir perquè l’experiència és la mateixa; es tracta de l’encontre amb el profund de nosaltres mateixos.

I què anem trobant en aquest camí?

El primer, la lucidesa. El principal problema del món occidental és, segons la meva opinió, la complexitat mental: tenim moltes paraules al cap i al cor. En la meditació s’opera un procés de simplificació i això cal perquè la simplicitat és la necessitat bàsica primordial. Quan tens la ment senzilla, el primer efecte és el de la lucidesa o clarividència; és a dir, la capacitat de discernir millor. Correlativament, tens més coratge en l’acció. Finalment, quan s’actua de manera lúcida i amb valentia, el fruit que brolla és l’alegria interior. L’alegria prové de què finalment ets allò al qual estàs cridat a ser i fas allò al qual estàs cridat a fer. Això produeix una alegria incomparable.
“Res no hi ha tan perniciós com ara un ideal i res tan alliberador com ara la realitat”.

Com casa aquesta afirmació amb la utopia cristiana que exigeix canviar tot allò que està malament?«»

Casa d’aquesta manera: el Regne de Déu està entre vosaltres. El Regne de Déu no és tant una conquesta quant un descobriment. No està tant en el més enllà, que també, quant en el més aquí. Creure en l’encarnació suposa precisament creure que Déu està entre nosaltres i que la nostra tasca consisteix en obrir els ulls i descobrir-lo. És veritat que hi ha en l’ésser humà una tensió cap al futur i això és saludable i, jo diria que convenient, però aquesta tensió no ha d’esborrar el present. Un ideal és constructiu i adequat en la mesura que ens arrela a la realitat; si ens treu de la realitat, és idealisme pur o una quimera.

Una altra afirmació xocant: “La ideologia de l’altruisme ens fa mal i l’alimentem tant des del cristianisme com des de l’humanisme ateu”.

La formació que jo vaig rebre va ser en clau ètica, en clau de compromís social. Aquells que viuen el seu compromís cristià des d’aquesta perspectiva poden sentir-se desconcertats i, fins i tot, enfadats amb una afirmació com la que acabes de recollir de la meva Biografia del silenci. Malgrat tot, la reitero. Crec que l’experiència ètica o moral és secundària, és a dir, que ve després; el primari mai és l’ètic; el primari no és l’imperatiu moral, sinó l’indicatiu de la gràcia, és a dir, l’experiència. Només des d’aquí pot una ètica néixer d’una soca adequada; d’una altra manera, tard o aviat, s’enfonsarà.

Per al meditador, “no hi ha distinció entre el sagrat i el profà”. Hi haurà qui li sembli escandalós.

És possible, però és que l’escàndol és el cristianisme mateix. Que Déu es faci home és dir que el sagrat es fa profà. Mai s’ha d’oblidar que el lloc privilegiat de manifestació del sagrat és el quotidià. Déu es fa home perquè sigui entre els homes el lloc on el trobem. Déu es fa pobre perquè el trobem entre els pobres. Déu es fa infant perquè sigui entre els infants on el trobem. Per tant, els homes, els pobres i els infants són l’escenari privilegiat de la seva manifestació. Això significa que no hi ha res més sagrat que una persona. Davant de qui ens hauríem de prostrar, abans que davant d’una custòdia o del Santíssim, és davant de qualsevol ésser humà, de manera especial davant dels més vulnerables.

pag24_personal2_web-24.jpgLa paraula “Déu” amb prou feines apareix dues o tres vegades en tot el llibre.

És que hi ha un manament que és “no nomenar Déu en va”. El fet que Déu estigui aquí no significa que el puguem tractar com a una moneda de canvi barata. El respecte és el primer signe de l’amor. El problema és que el prestigi de la espiritualitat contemporània s’està construint sobre el desprestigi de la religió. Moltes persones s’han allunyat del fet religiós perquè no hi han trobat, però busquen l’espiritual en altres llocs o àmbits. I això ha d’ésser una interpel·lació per a les persones que ens sentim religioses, per tal que revisem la nostra manera de parlar i, sobretot, d’actuar i de ser. A l’Església, ho dic amb humilitat però també amb rotunditat, hi ha una gran manca de creativitat pastoral, estem mantenint les mateixes estructures que fa un segle o dos, no s’estan creant plataformes de respostes noves. I on no hi ha creativitat és que no hi ha esperit!

Acaba de ser nomenat membre del Pontifici Consell per a la Cultura. Quina és la tasca cristiana en aquest àmbit?

Ser testimonis de Jesucrist. I això què significa? Molts creuen que això és anar dient que Jesucrist ha ressuscitat. No; això potser pugui ser, però és secundari. El prioritari no és el kerigma, sinó ser testimoni. Doncs bé, l’Església és testimoni que Déu passa pel món; l’Església té la missió de dir: aquí està Déu i aquí també i aquí… Això és donar a les realitats d’aquest món la dignitat que realment tenen, reconèixer-la. No és tant una tasca –com, de fet, l’hem entesa- de denúncia de tot allò que no va bé –quelcom que potser també s’haurà de fer-, sinó d’anunci de la bellesa que batega en aquest món nostre. Potser sigui aquesta la necessitat primordial avui dia. L’home de fe és aquell que ha entrenat la seva mirada, la seva oïda i el seu cor per veure, escoltar i sentir tot això i, per tant, per poder proclamar-ho. I aquesta és la tasca del Pontifici Consell de la Cultura.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.