“El que diu Margallo de ‘fer més amb menys’ em sembla una utopia que no es creu ni ell”

Havia decidit jubilar-se i seguir com a voluntària a la seva ONGD de tota la vida. Però encara sense saber ben bé com ni el per què, des de fa uns mesos la Merche Ruiz-Giménez està al capdavant de la Coordinadora d’ONG de Desenvolupament d’Espanya (CONGDE), organització que agrupa dins seu més de 400 organitzacions, que arriben a uns 83 milions de persones a tot el món. Des dels seus 70 anys, plens d’experiències i compromisos, la Merche resumeix que “la cooperació al desenvolupament és un deure de justícia i un compromís ètic, pensant més enllà del nostre propi melic”.

La cooperació espanyola està greument ferida?

No. La cooperació espanyola crec que està en una situació de revisió, reflexió i canvi. Parlar de cooperació espanyola en general és un tema molt ampli. Hauríem de diferenciar la cooperació estatal, l’oficial, la descentralitzada, la que realitzen les ONGD. En el macro està, com dic, en revisió, perquè en tot treball, en tota política, existeixen moments en què cal replantejar-se la situació en la què un es troba. En qualsevol cas, els actuals retalls de fons no estan motivats per aquesta revisió, però sí que ens obliguen a repensar-nos com a organitzacions.

Aquest replantejament pot venir motivat perquè les ONGD estan perdent capacitat de mobilització?

La cooperació que millor funciona en línies generals és la que es canalitza a través de les organitzacions no governamentals. Conformem un ampli teixit social, que implica una gran riquesa per l’Estat espanyol. Unes 400 organitzacions de la societat civil estan dedicades al treball de la cooperació al desenvolupament, realitzant la seva activitat de manera articulada i incidint en diferents sectors, en els què la lluita per la pobresa ocupa un lloc preferent, però també el treball amb les dones. No crec que hi hagi menys capacitat de mobilització.

En aquest moment de recessió la ciutadania ha rebaixat el seu compromís amb les causes d’acció social, del medi ambient, la lluita de gènere…?

La situació econòmica dels ciutadans i ciutadanes del nostre país ha portat a que disminueixin els fons privats que donen a les ONG. Hi ha hagut una reducció en gairebé totes les organitzacions, però no crec que la consciència s’hagi perdut. Les enquestes, com ara l’última de la Fundació Carolina, diuen que el 69% de la població espanyola és sensible a la problemàtica dels països del sud i que en certa manera, dóna suport i col•labora. Quan el terratrèmol d’Haití, Espanya va marcar un rècord en ajuda, demostrant la sensibilitat de la gent. Ara passa amb el Sahel. És veritat que a la població espanyola li costa més adonar-se’n del treball que realitzen les nostres organitzacions preveient possibles conflictes.

Quin paper juga la dona en la cooperació que es realitza al nostre país?

S’hauria de fer una anàlisi profunda per saber si el treball voluntari -o remunerat amb sous baixos- és perquè les dones l’acceptem o si és la generositat i la preparació el que fa que sigui així. Als cursos de preparació la major part de les persones que hi acudeixen són dones. Crec que el sector més preparat en cooperació és el de les dones. És un fet a constatar. Tot i això, després passa que en la major part de les organitzacions no són les dones les que gestionen el màxim nivell. En els 25 anys de la CONGDE sóc la segona dona a la presidència.

Què n’opina de la col•laboració entre ONGD i empreses?

Hem d’actuar amb molt de compte. Hi ha un fet que ja va marcar el Pla Director de Cooperació del PSOE, que acaba aquest any i que va ser consensuat per tots els actors: les empreses entren com a “actrius” de cooperació al desenvolupament. Aquest és un fet, ens agradi o no ens agradi. La CONGDE no té una opinió consensuada, però a mi personalment no m’agrada. L’experiència que tenim és que en contextos on treballen empreses –espanyoles, europees, canadenques- els problemes són molt forts. No hi ha el mateix control, ni el mateix respecte dels drets humans d’aquestes empreses en els seus països d’origen que en els que estan treballant. La seva presència porta a la criminalització dels grups socials que demanen una consulta popular, el respecte dels seus drets o un treball digne. Es creen problemes amb els defensors i les defensores dels drets humans… En la meva opinió, repeteixo, en l’aliança públic-privada s’ha d’anar molt en compte. Jo no em donaria a una empresa sense més.

Quins són els reptes de les ONGD?

Revisió i anàlisi de les nostres presències i dels nostres treballs. En qualsevol cas, no s’han de perdre els ànims ni quedar-se de braços plegats, ni s’ha de ser derrotista. Haurem de fer una autocrítica; haurem de reconstruir-nos i crear aliances entre les organitzacions, no com a franctiradores sinó amb treballs complementaris. Ho tindrem difícil, perquè això que diu el ministre Margallo de fer més amb menys és una utopia que no es creu ell mateix. Jo diria que s’ha de fer millor el que fem amb menys. En qualsevol cas, les que més patiran són les nostres sòcies locals.

Ja que cita al ministre d’Assumptes Exteriors i Cooperació, en tots els documents del PP –locals, autonòmics, estatals- que parlen de cooperació al•ludeixen molt insistentment a necessitat, efectivitat, eficiència, transparència, com si tot això no hagués existit abans.

Tots aquests termes vénen de la declaració de París i sí, ara es citen bastant. En el cas de totes les ONGD que estem federades a la Coordinadora tenim una eina de transparència que és pública i ens hi sotmetem. Ara que el govern posarà en marxa una llei de Transparència que comença per no declarar els sous dels alts funcionaris, nosaltres com a ONG som les organitzacions més controlades, més avaluades i més auditades. Dit això, sí que creiem que la cooperació oficial, la que anomenem bilateral i multilateral, necessita avaluació, auditoria, transparència i eficàcia.

Les ONGD s’han “professionalitzat” massa i s’ha perdut una mica l’esperit utòpic de la justícia i el compromís ètic?

Crec que sí. Aquest és un dels punts d’autocrítica que personalment faig. S’ha perdut el compromís voluntari, l’activisme, el posar-se la “samarreta” de la cooperació, de la lluita contra la pobresa. Cada cop més els màsters han portat a què els aspirants a treballar a les ONGD arribin com a molt bons tècnics en cooperació, però ha fet que es perdi bona part del compromís que tenim. Gràcies a Déu hi ha moltes persones compromeses que donen el seu temps i la seva vida amb molta generositat.