«Hem de convertir el punt d’indignació en quelcom que ens mogui a canviar «

La tarda és freda i grisa a Madrid. Amenaça pluja i estem a prop de l’M-30. Entrevistat i entrevistador hem quedat en un cafè per parlar de la seva música, de les seves lletres, de la seva vida, de les seves esperances… Hi ha massa soroll al local, així que decidim sortir al carrer. Veiem una escala, adossada a un mur de totxo «grafitejat”. Coincidim que és un bon lloc per conversar tranquil•lament , amb un cigarret encès, sense més companyia que la guitarra, el refilar dels ocells i la mirada encuriosida d’algun veí de la zona.

El músic Álvaro Frare és una d’aquelles persones que transmet confiança tan sols en conèixer-la i no té cap inconvenient a assegurar que «em vaig buscant les garrofes per on puc». Per això, aquest madrileny del barri d’Argüelles, de 34 anys, casat i amb dos fills, amplia el seu currículum com a professor de classes extraescolars de guitarra, cor i teatre per xavals, a més d’encarregar-se del manteniment i la presència en xarxes socials de la pàgina web de les religioses Claretianes (Acompasando.org). Si li queda temps també es dedica al disseny gràfic. No està gens malament, no?

En la música s’inicia com la majoria dels i les joves, amb el hobby d’aprendre a tocar la guitarra. Els seus primers passos els fa a la parròquia dels claretians del seu barri, tocant al cor de la missa dominical. Passat algun temps, el «cuquet » de la música «es va convertint en una vocació i en una mena de crida, a la manera de canalitzar la meva vida», assegura l’Álvaro.

Sempre hi ha un objectiu

Després d’una experiència de vuit anys formant part del duo Bromas Aparte, ja fa una dècada -el 2004– l’Álvaro inicia la seva carrera en solitari, temps en què ha editat tres discos, l’últim d’ells: Sol. Fe. Ando. La lletra d’una de les seves cançons -«Compta amb mi»- diu: » T’ofereixo la meva mà que sap / què necessites / oferir-te una mà si caus / que t’empenyi cap amunt. T’ofereixo la meva mà que vol / «el que tu vulguis » / agafar-te de la mà i portar-te / al lloc on somies…». En certa manera aquesta lletra resumeix allò que vol aportar amb la música. «Totes les cançons les faig amb un objectiu», assegura l’Álvaro, afegint que «en aquest moment tracto de transmetre un missatge d’esperança, d’optimisme, que és possible aixecar-se i seguir cap endavant».

La música d’Álvaro Fraile no és fruit de la inspiració, sinó d’un treball en el qual no falta la disciplina i la constància, «perquè sento la necessitat de convertir en cançó totes aquelles coses que per a mi són descobriments i sentiments profunds» i, moltes vegades, un no està amb el millor ànim. La seva música té influències del folk americà, del rock o el swing que, malgrat estar impregnades de certa foscor i tristesa, ell aconsegueix transformar en missatge per alegrar una mica la vida de la gent.

Per aquest madrileny, establert des de fa un temps a Segòvia –a on hi està encantat, per cert- pel treball de la seva dona, no li agrada que l’encasellin amb definicions com a cantautor o músic cristià. «Per a mi -diu- ser cantautor és un gènere musical, amb unes determinades característiques, en què hi ha hagut gent molt gran, com ara Pablo Guerrero, que és un referent, però jo senzillament faig música. Tampoc escric cançons cristianes. El que passa és que, com que sóc cristià, tot el que visc i tradueixo en la meva vida ho faig des d’aquesta òptica». Una de les coses que li agrada fer a l’Álvaro és basar-se en textos de l’Evangeli per a «traduir» al seu llenguatge quotidià. Assegura que «fonamentalment m’inspira el meu dia a dia. Crec que tinc una sensibilitat gran per captar les coses que m’afecten i que em remouen per dins».

Carregar les piles

Analitzant les lletres de moltes de les seves cançons un es pregunta si el que vol és espavilar la gent. «El que tracto és de carregar les piles a la gent -assegura l’Álvaro. M’agrada molt que després d’un concert algú em digui que li ha servit per sortir amb el cos una mica més ‘estirat’. Per a mi això és la major satisfacció del que faig». Per això, li dóna moltes voltes a totes les lletres de manera que serveixin per al major nombre de persones possible. A més, vol que cadascú entengui que tenir problemes és normal; que no importa caure, perquè tots caiem; que no és important que hi hagi núvols, perquè darrere segueix brillant el sol. El músic afirma que «assumir tot això permet viure la vida amb alegria i sense por. No sé si puc semblar presumptuós, però per a mi és així».

Sobta força aquest optimisme en uns moments en què molta gent sent la vida sense massa sortides, sense cap altra perspectiva que la d’aguantar cada dia, veient que les desigualtats creixen per moments, la qual cosa està provocant que molts éssers humans s’estiguin quedant al marge de la societat. Enfront d’aquests plantejaments, Álvaro Fraile assenyala: «Visc la crisi amb enuig i amb ràbia, perquè no ens hem adonat del que hem provocat, uns molt més que altres; uns amb molta més responsabilitat que altres. Dit això, però, crec que el punt d’indignació que vivim hem de convertir-lo en alguna cosa que ens mogui a canviar». Recorda la seva participació en el projecte del disc de Santa Maria dels Indignats, en què ha intervingut gent com ara Brotes de Olivo, Kairoi, Pere Casaldàliga, Luis Guitarra… «Estic cabrejat? Sí, però no per quedar-me en un sofà mostrant la meva indignació sense fer res”.

La conversa va a arribant al final recordant els seus concerts en algunes presons, «una de les experiències més boniques i profundes que he viscut», reiterant que a totes les seves cançons tracta de donar-li la volta a les coses perquè siguem conscients que les inseguretats, les pors, les caigudes… acaben per paralitzar-nos i allò veritablement important és seguir caminant i, després, Déu dirà. Álvaro Fraile recorda la frase d’un amic poeta a qui estima molt, Miguel Ángel Vázquez, que diu que «no hi ha major denúncia que comunicar l’esperança». Doncs això.