“La nostra mare terra no es negocia”

Mamá Maquín és una organització guatemalenca de dones creada el 1990, com tantes d’altres, a les arrels del refugi obligat per la bàrbara violència de la dictadura militar i la guerra civil, que es perllongà al llarg de 36 anys –del 1960 al 1996-, amb l’estrepitós balanç de més de 200.000 persones mortes, 45.000 desaparegudes i 100.000 desplaçades. El nom és un homenatge a Adelina Caal Maquín, una anciana indígena que organitzà els pobles de l’Alta Verapaz perquè reclamessin els seus drets als propietaris de les finques, que en la seva majoria procedien d’Alemanya. La gent no l’anomenava Adelina, sinó Mamá Maquín, amb el què aquesta paraula comporta de respecte a la cultura maia.

“Ella ens deixà un gran exemple sobre treball comunitari. A les dones, concretament, ens ensenyà a creure que som capaces d’organitzar-nos i que, per tant, podem fer una feina política a favor dels nostres drets”. Qui així s’expressa és María Guadalupe García, líder de l’associació al departament de Huehuetenango, al nord-oest del país, frontera amb Mèxic.

Aquesta dona de 52 anys, amb permanent somriure malgrat el què li ha tocat viure, s’expressa amb idees molt clares sobre la realitat del seu país, que no ha canviat massa malgrat els gairebé 18 anys transcorreguts des de la firma dels Acords de Pau, el desembre de 1996. Encara queden molts compromisos sense complir, com la propietat de la terra productiva (gairebé el 80% està en mans del 5% de la població) o la pobresa, en la que hi viu el 60% dels guatemalencs i guatemalenques, xifra que s’eleva prop de vint punts a les comunitats rurals. Guadalupe recorda que “les persones treballaven a les finques explotades, oprimides i discriminades. Especialment les dones, que ni tan sols eren reconegudes com a treballadores. Se’ls deia que eren les ajudants del marit, del germà, del papà… Els Acords de Pau obriren petits espais sobre els drets de les dones, dels pobles, dels camperols… Però la realitat és que la pau es firmà per garantir la inversió transnacional, amb la compra de recursos naturals, que per a nosaltres són béns indispensables per a la vida”.

Ni informació ni opinió

El mateix ha passat amb la Llei de Mines, que permet tot tipus de concessions. Segons dades del Ministeri d’Energia i Mines, des del 1997 s’han concedit 368 llicències d’explotació minera a Guatemala, especialment a empreses canadenques. El mateix passa amb l’acaparament de l’aigua per a la construcció d’hidroelèctriques, un dels casos més polèmics és el de l’empresa Hidro Santa Cruz, amb capital espanyol. “Tot això es fa sense informació i sense tenir en compte l’opinió dels pobles”, assegura Guadalupe, qui afegeix que “tot forma part d’un pla neoliberal, com una nova manera de fer riquesa, saquejant i desproveint els pobles dels seus béns naturals”.

L’acció d’organitzacions com Mamá Maquín ha fet possible la posada en marxa de consultes en comunitats formades, entre d’altres, pels pobles q’anjob’al, akateko, chuj, mam i mestís, en les què s’han declarat territoris lliures de megaprojectes miners, hidroelèctrics, infraestructures. Aquestes consultes són sistemàticament rebutjades pel Govern, “perquè amb el nostre sentir estem posant en escac els interessos econòmics d’una minoria”, afirma Guadalupe. L’únic argument que es dóna als pobles indígenes és que s’oposen al desenvolupament.

“Però quin desenvolupament?”, es pregunta María Guadalupe, qui es respon amb una altra pregunta: Un desenvolupament que altera l’equilibri de la mare naturalesa?”. I prosegueix afirmant que “el desenvolupament ha de mantenir una harmonia, en la què es tingui en compte que les persones no som el centre del planeta, sinó una part més, que ha de coexistir amb els rius, les plantes, els mars, l’aire, els minerals… No ens oposem al desenvolupament, sinó al fals discurs sobre un desenvolupament que eixuga les aigues, destrueix els boscos, deixa la terra infèrtil i extreu elements essencials, com els minerals”.

Diàleg imposat

Guadalupe assegura que el Govern imposa taules de diàleg com una manera “d’entretenir”, sense un mínim interès negociador, però “a Mamá Maquín tenim clar que la nostra mare terra no es negocia i que la nostra dignitat com a pobles no té preu”. Denuncia l’empresonament de líders, la persecució de dones reivindicatives, els assassinats de qui, com l’Emilia Quam o el Daniel Pedro Mateo, s’oposen a una estructura que “alimenta” una desigualtat insofrible. “Avui la militarització, el terror, la por, són iguals als què hi havia a les dècades terribles de la dictadura”, diu Guadalupe, mente baixa la veu per afirmar que “la mare terra es mor i nosaltres amb ella”. S’emociona en parlar dels seus dos néts, pels qui manté aquesta lluita, “ja que, quan proclamem el respecte a la mare naturalesa, ho fem per a tota la humanitat. Volem garantir la vida de les noves generacions, com varen fer els nostres avis i àvies amb la nostra”.

Maria Guadalupe García ha estat a Espanya, portada per l’ONG Sodepaz, per a donar a conèixer aquesta relitat i com estan treballant per a canviar-la. Des de Mamá Maquín s’està enfortint l’educació de dones i joves en programes d’incidència política integral, així com en la formació de docents capaços de transformar, donant-los capacitació per a què investiguin en temes com el risc alimentari, l’economia familiar, la pobresa, la salut, la cultura, la memòria històrica… “És important enfortir l’organització, però també que ens preparem i ens formem políticament, coneixent la realitat que estem vivint a Guatemala” sosté Guadalupe.

I sobre aquesta relitat planeja la desigualtat entre dones i homes –la violència, la discriminació, l’opressió-, un problema estructural amb profundes arrels, arrelades al llarg de generacions i generacions. “És un procés llarg –afirma Guadalupe- que exigeix transformar ideològicament la nostra manera de pensar, de sentir i de veure les coses. S’han de desaprendre tots els codis que ens han inculcat”. En definitiva és una lluita de dones i d’homes; de família i d’autoritats; de l’Estat i de l’Església; dels mitjans de comunicació i de…